Campanya comercial “Enganxa’t a les Agulles”
Campanya de dinamització comercial de fidelització de clients als establiments del Bruc que donava a conèixer als infants del poble la Regió d’Agulles de Montserrat des de Can Maçana, amb il·lustracions i texts explicatius de les agulles.
Els establiments adherits a la campanaya han participat entregant un cromo d’una agulla o punt singular de la zona em les compres superiors als 5€. Un cop ompert tot el pòster amb els diferents cromos, s’entrega a l’Oficina d’Atenció Ciudadana (OAC) de l’Ajuntament del Bruc per emplenar la butlleta de participació al sorteig del talonari de vals de descompte per gastar en els comerços del Bruc valorat en 200€
La Cadireta
La forma d’aquesta gran roca és totalment identificable i característica. Per unes persones té forma de cadira, per altres sembla un drac o la cara d’un mico. Una llegenda explica que en aquest lloc es segué l’arcàngel sant Miquel mentre els àngels baixaven el massís de Montserrat des del cel. És una agulla difícil d’escalar perquè té diversos sostres i extraploms. Aquesta roca passà a la història de l’escalada montserratina perquè per primer cop s’empraren les pitonisses. Antigament se la coneixia amb el nom de la Roca del Centellar.
La Foradada
A la regió d’Agulles hi ha una petit serrat ben definit format per vàries agulles al final del qual es troba la roca de la Foradada. És una roca impressionant pel seu gran forat triangular natural ben visible des de diversos indrets del massís. Una llegenda diu que els àngels passaren una corda pel forat per intentar arrossegar la muntanya des del cel al mar però que no pogueren perquè es trencaren les cordes i la deixaren on ara la veiem. Se la coneixia antigament amb el nom d’agulla dels Apòstols. En determinades èpoques de l’any els raigs del sol passen pel forat de la roca.
L’Escorpí
És una petita agulla en forma de bala. Aquest roca és l’origen superior d’una carena que baixa en direcció nord, passa per la roca Foradada i acaba una mica més avall. Al seu costat, separada per un coll, hi ha una agulla força coneguda per la seva forma: la Torta o la Mà. Al peu de l’Escorpí es troba el coll d’Agulles o el Portell Estret. Té una via d’escalada coneguda com la Gran Xemeneia força apreciada pels escaladors.
La Boteruda del Gra
Destacada agulla de grans dimensions, la més alta de la carena que puja des de la roca de la Partió i el Cap del guerrer. La seva important cara nord forma part de la paret nord del massís. És veïna de la característica agulla de la Panxeta de la qual està separada per una estreta canal. El topònim d’aquest agulla prové del fet que té un prominent sortint rocós que recorda a un gra. Fou escalada per primera vegada els anys vint del segle passat pels mítics escaladors L. Estasen, J. Vila i J. Puntas precursors de l’escalada a Catalunya.
Miranda del Ossos
Gran agulla amb un adust perfil nord que s’eleva amb elegància per damunt de les agulles veïnes. El seu perfil destaca per damunt de la resta d’agulles que formen la muralla de la cara nord. El seu nom prové de la seva proximitat a l’agulla dels Ossos de la qual està separada per un collet.
Agulla dels Ossos
Es troba a la vessant nord de l’agulla de l’Arbret i a la seva dreta. Per la seva posició no dóna directament a la paret nord de la regió d’Agulles. El nom l’agulla dels Ossos prové del fet que al fer-ne la primera ascensió es varen trobar els ossos d’un ocell al cim. Els escaladors aprecien la seva cara sud-est per la seva notable longitud.
Agulla de l’Arbret
És l’agulla més alta d’aquesta zona, 1.078 metres. Aquesta agulla està tocant a la Podrida i per damunt de les Bessones amb les quals forma un coll. És una agulla molt apreciada pels escaladors per l’elegància de la seva ascensió. Segons consta en els dibuixos de Francesc Remart i Pere Pau Montanya de 1790 en aquella època el seu nom era la Mitra. El nom d’Arbret és per l’existència d’una petita alzina, molt visible, situada al capdamunt de l’agulla.
La Saca gran
És la roca més destacada de l’extrem nord-oest de la regió del massís anomenada Agulles. Durant un temps s’anomenà agulla d’en Dionís en record al muntanyenc Dionís Artemendi. Té una gran vista des del seu cim perquè és l’agulla més alta del sector occidental del massís. Propera a ella es troba una agulla més petita anomenada la Saca petita.
Ven-Suri-Ven
Aquest agulla té una gran paret de gran verticalitat en la muralla nord-nord-est de la regió d’Agulles. El nom de Ven-Suri-Ven surt de les sigles de Vendrell, Suriñach i Ventura escaladors que feren una complicada primera ascensió d’aquesta agulla. És també coneguda amb el nom de la Bandereta. La gran superfície de la paret d’aquesta agulla la fa molt atractiva per contemplar els canvis de llum el capvespre montserratí.
La Figuereta
Aquest agulla té una gran paret de gran verticalitat en la muralla nord-nord-est de la regió d’Agulles. El nom de Ven-Suri-Ven surt de les sigles de VeEl nom inicial d’aquesta agulla era la Canal de la Figuera, però s’ha simplificat en Figuereta. El nom fa referència a una figuera situada a l’inici de la canal que solca una de les cares de l’agulla. L’agulla té forma de puro integrat en la muralla oest de la paret d’Agulles. És una agulla interessant pels escaladors perquè cal pujar-la amb una grimpada en xemeneia.
El Sabre
Aquesta agulla, que és com una grandiosa llastra a la cinglera de la muralla occidental de la paret d’Agulles enganxada a l’agulla la Peluda, de la qual està separada per un fissura que va obrint-se de baix cap a dalt. Antigament, se l’havia nomenat amb el nom del Botxí. El seu cim és estret i allargat, amb molt bones vistes de la vessant oest de la regió d’Agulles. El nom li fou donat per la primera cordad que l’escalà l’any 1949.
Les Savines
Les Savines són dues agulles arrenglerades, una després de l’altra i separades per un petit coll, situades al damunt de l’agulla Pelada. S’identifiquen per la seva posició: la inferior i la superior. Una més gran que l’altre. Són molt ben valorades pels escaladors per les característiques de la seva roca que comporta saber emprar les tècniques d’escalada pròpies del massís montserratí. Tenen molt bones vistes des del seus cims.
Can Maçana
El coll de can Maçana durant segles fou l’assentament de la Poble de la Guàrdia, és un dels portals d’accés a la muntanya de Montserrat i punt de confluència de diverses vies de comunicació entre la Catalunya prelitoral i la central. Des d’antic ha estat el lloc de pas dels peregrins per anar al monestir de Santa Maria de Montserrat. Aquest coll fou escenari de batalles i enfrontaments llegendaris. La casa de can Maçana domina el coll des del segle XIV.
La Roca gran de la Portella (Camí al refugi)
El coll de can Maçana durant segles fou l’assentament de la Poble de la Guàrdia, és un dels portals d’accés a la muntanya de Montserrat i punt de confluència de diverses vies de comunicació entre la Catalunya prelitoral i Roca de perfil ben característic que presideix majestuosament el pas de la Portella, porta d’entrada a la regió d’Agulles del massís montserratí des de ponent pel camí que des del coll de Guirló porta al refugi Vicenç Barbé (refugi d’Agulles). Des del cim hi ha una espectacular vista de tota la regió d’Agulles. Fou escalada per primer cop l’any 1934 amb l’ajuda de dos troncs molt llargs, units, per vèncer la gran balma situada en la part inferior de la roca.
Castell de Bonifaci
Antic castell medieval, conegut també amb el nom de castell de la Guàrdia de Montserrat, situat al costat de coll de can Maçana i proper al coll de Guirló. Rebé el primitiu de Bonifaci pels beneficis que feia en la defensa de la muntanya. Era un dels castells que protegia la muntanya de Montserrat. Des de la seva posició controlava el pas pel coll de can Maçana, i el coll de Guirló. La primera referència d’aquest castell és de l’any 931. El seus primers senyors foren els vescomtes de Barcelona. Avui només en queda un petit tros del mur amb unes pedres col·locades en forma d’espina de peix i les restes de la seva capella avui sant Pau Vell.
Campanya comercial de l’Ajuntament del Bruc amb el suport de la Diputació de Barcelona, 2020
Més informació
Contingut Jordi López Camps
Il·lustracions Lola Goicoa Ayxendri