Passeja pels carrers de la població amb el teu smartphone, escaneja els codis QR, escolta l’audioguia ambientada i submergeix-te en la història del Bruc.

El Timbaler del Bruc

El Timbaler

Galeria | El Timbaler

CAT ESP El monument és obra de Frederic Marés, un notable escultor format a la Llotja de Barcelona i al taller d’Eusebi Arnau. Amb estudis a París, Roma, Florència i Brussel·les es va convertir en un dels mes destacat conreadors de l’estatuària monumental a Catalunya i, en general, a l’Estat espanyol. L’escultura representa la mítica figura del Timbaler del Bruc. Observem la vestimenta tradicional catalana, amb polaines militars, un tambor situat al costat esquerre, que el personatge colpeja amb un parell de baquetes i un trabuc d’època penjat a l’esquena. El monument està tallat  amb pedra extreta de les pedreres de Sant Vicenç de Castellet.  La seva alçada és de 4,80 metres. Quina és la història del Monument? En el decurs de l’últim terç del segle XIX i el primer del XX, diversos van ser els intents d’alçar un monument, al Bruc,  que recordés les Batalles del Bruc de 1808, però els esdeveniments de l’època i la manca de recursos econòmics ho van fer impossible. Finalitzada la Guerra Civil (1936-1939), el Governador Civil de la Província de Barcelona, el qui va ser coronel de l’exèrcit vencedor, Felipe Acedo Colunga, a fi de guanyar-se les simpaties dels catalans, va recollir aquella vella idea i va demanar a l’escultor Marés que desenvolupes el projecte d’un majestuós monument per col·locar-lo als afores del nucli urbà del Bruc. Destinat a ser inaugurat pel “Caudillo” en una propera visita a Catalunya, el Governador va donar pressa a l’artista, però quan va arribar el moment, aquest únicament tenia enllestida una figura de guix, de grans dimensions, que representava el jove Isidre Lluçà Casanoves, fill de Santpedor, qui amb el seu timbal va ajudar, el 6 de juny de 1808, a derrotar l’invasor napoleònic. La inauguració, amb el conjunt escultor aixecat al lloc que avui ocupen les escoles municipals, va tenir lloc el 6 de juny de 1952. El 10 de juliol de 1954, es va substituir l’escultura de guix per la que ara veiem. El 1960 el monument es va traslladar a l’emplaçament actual i definitiu. Còpies de diverses mides del Timbaler les podem trobar a la seu del Museu Marés (Barcelona), al Castell de Montjuic de Barcelona, al carrer Corint de Barcelona, al Museo del Ejército (Toledo), davant de la Capitania de Melilla i en altres punts de Catalunya; totes en record d’uns fets històrics que van marcar una època.

Can Casas

CAT ESP La història de Can Casas i la família Casas comença entre 1821 i 1823, quan Josep Casas Llobeteres, un ric comerciant de Barcelona, compra  diverses finques al terme del Bruc. La intenció era dedicar-les al cultiu de la vinya. En morir sense descendència, el 1826, el seu nebot Joan Casas Soler ho hereta tot i, en morir aquest, el succeeix el seu primogènit, Josep Casas Sagristà. Aquest últim resideix una temporada amb la seva família en una casa rural situada en una parcel·la, antigament ocupada per un hostal i parada de diligències. Va ser el seu fill, Josep Casas Chocomeli, qui va construir un gran edifici residencial, una bona part del qual dedicà a l’explotació vinícola. Aquest propietari, enginyer industrial i químic (especialitzat en l’elaboració de vins), es va casar amb una component de la saga dels Müller, Maria Lluïsa de Müller, una important família tarragonina dedicada, des de molt antic, al sector dels vins i alcohol. En Josep Casas Chocomeli va encarregar a l’arquitecte d’Esparreguera, col·laborador d’Antoni Gaudí, Cristóbal Cascante i Colom, la construcció de Can Casas, que es va començar a alçar l’any 1888 i es va ampliar el 1920, seguint els gustos de l’època. L’arquitecte la va concebre d’estil modernista. Destaca la utilització de la maçoneria arrebossada als murs i el totxo vist en la decoració exterior, que s’alterna amb la ceràmica vidriada tant a l’exterior com a l’interior. Les baranes i els seus suports es van fabricar utilitzant la pedra artificial. Cal posar en relleu que la família Casas, inclinada a fer el bé pel poble, va acollir temporalment a la seva residència un grup de monges de l’orde de les Dominiques de l’Anunciata, dedicades a l’ensenyança de les nenes del poble. Si teniu oportunitat d’entrar a Can Casas, pareu atenció a  les portes, la xemeneia i alguns mobles, com ara l’aparador i el trinxant sempre en fusta de noguera. La seva decoració és clàssica, amb columnetes, branques d’heura i cresteries. En aquests mobles usa per primer cop, com a element decoratiu, les ales de ratapinyada que tan profusament fan servir els modernistes. Des del punt de vista de la construcció, hi destaquen l’estructura de la coberta de les golfes —un enginyós treball quasi artesanal— i la de cobriment del celler —amb un peculiar sistema de jàsseres de fusta i tirants metàl·lics. Entre els anys 1988 i 1992, el Servei de Patrimoni Arquitectònic Local de la Diputació de Barcelona hi feu una important intervenció arquitectònica de restauració, recuperació i adequació. Des de 1984, l’edifici és propietat de l’Ajuntament del Bruc i alberga les dependències municipals (1990), la biblioteca popular Verge de Montserrat  i el Museu de la Muntanya de Montserrat del Bruc.

Font de la Mare de Déu

CAT ESP Ens trobem  davant el safareig i la capelleta de la Mare de Déu de la Font. És un lloc amb història. Des de sempre, el Bruc ha celebrat la festa de la Mare de Déu de la Font l’últim diumenge de maig. El safareig era un equipament molt important per al poble, on les dones venien a netejar la bugada, a fer vida social i a collir aigua per al consum. Antigament el conjunt estava organitzat per la Germandat de la Mare de Déu de la Font. La Germandat era un col·lectiu de pagesos que vetllava perquè els socis tinguessin una mena de seguretat social. El pagesos pagaven una quota cada mes. Això garantia que si un pagès, cap de família, emmalaltia, els altres socis anessin a  treballar les terres perquè no perdés la collita. Si passaven més de 25 dies, el pagès cobrava cada dia 2 pessetes i 50 cèntims fins que es recuperava o moria.En aquella època, els pagesos eren molt devots. Cada any, una família s’encarregava que la capelleta de la Mare de Déu estigues neta. A la capelleta hi ha una rèplica de la imatge de la verge del Roser, datada del segle XVIII. Es deia que l’aigua de la font era una aigua molt bona que tenia el do de guarir el mal d’estómac. Els nens i les nenes, en sortir d’escola carregats amb càntirs,anaven a la font mentre les dones baixaven al safareig a fer-hi la bugada. El safareig tenia diversos compartiments: un per ensabonar i l’altre per aclarir la roba. També hi havia un safareig petit per rentar la roba dels malalts. El safareig i la font eren utilitzats pels veïns del carrer de la Parròquia i del Bruc de Baix fins que es va canalitzar aigua potable a les cases, cap a mitjans de l’any 1972. Durant molts anys, es va mantenir la tradició de fer una processó del poble fins a la capelleta, acompanyada d’una missa i un ball. Durant un temps va desaparèixer, però l’any 1998 es va recuperar la festa. Recentment també s’ha recuperat l’antic camí que es feia servir abans de la construcció del pont i que comunicava el poble amb aquest indret.

El Rellotge

CAT ESP Abans d’inventar-se els rellotges personals de polsera i de butxaca es van inventar rellotges molt grans, de mecanismes complicats i pesats, que es col·locaven a la part alta de les torres i campanars dels pobles i ciutats perquè els ciutadans tinguessin coneixement de l’hora del dia. Aquests rellotges se’ls connectava a una campana gran i sonora i és la que anava indicant amb un toc peculiar les hores i quarts d’hora quan s’anaven complint. No va ser fins l’any 1946, que el Bruc va disposar d’un gran rellotge. Va ser tot un esdeveniment per al poble. El carrer del Bruc del Mig estava  ple de gent. El rellotge va ser instal·lat en una petita construcció d’obra que corona la façana de l’edifici de l’Ajuntament de l’època, flanquejada per dues peces de terracota i coronada per una cornisa ondulada de maó vist. Per damunt de la cornisa sobresurten dues campanes de fosa, de diferent mida, que tenen el seu martell cadascuna. És un rellotge mecànic que funcionava a partir d’un sistema d’engranatges, rodes, pesos i cadenes que arribaven a la planta baixa de l’edifici. Cada dotze hores se li havia de donar corda per recuperar la cadena. Es va canviar per un sistema automàtic i recentment s’ha restaurat l’estructura que l’acull. El rellotge va ser inaugurat quan era l’alcalde del municipi Andreu Termes Riba, sota una forta tempesta que fa que la gent es recordi més del fenomen meteorològic que de l’avenç que aquest fet va suposar per al poble. Per a sufragar la despesa es va realitzar una subscripció popular voluntària en la qual es van recollir 25.485 pessetes. L’ajuntament va estar situat en aquest edifici del carrer del Bruc del mig, 23 des de 1919 fins als anys 90. A l’edifici de l’antic ajuntament del Bruc s’hi havia aixoplugat l’escola de nens, mentre que la de nenes ho feia a l’edifici de número 94 del carrer Bruc del Mig, a Can Casas. També es té noció que hi va haver una suposada presó molt rudimentària.

Nucli Antic del Bruc

CAT ESP El nucli antic del Bruc forma una estructura d’un sol carrer i una plaça. El seu origen està relacionant amb el camí o via d’origen medieval que comunicava Barcelona  i la Catalunya interior. Des de Collbató, arribava al Bruc i baixava per la llera del torrent de l’illa, passava pel costat de l’església i seguia cap a la Guàrdia. És un carrer estret fins al pas cobert sota Can Domènec (antigament conegut amb la denominació “Cal Feudal” i més recentment “Les Voltes”), on s’eixampla i forma la plaça. Va ser empedrat l’any 1973 i s’ha mantingut en bona part l’estructura volumètrica de les cases. El tram del carrer des de l’església fins a la plaça avui encara forma un conjunt de cases caracteritzat per tenir els portals amb arc de mig punt de maons i els brancals de pedra.A la plaça, destaquem les cases Can Camps, d’origen medieval i Cal Rafael, reedificada al segle XIX. L’actual carrer, que des de la plaça segueix cap al carrer del Bruc del Mig, es va explanar durant els any 20, quan es va fer la construcció del Pont de al Parròquia. Fins aleshores només hi havia el carrer que segueix en direcció nord cap al següent tram de carrer de la Parròquia i a ponent, un petit camí que conduïa a la font de la Mare de Déu. El nucli del carrer de la Parròquia des de l’església fins a la plaça va ser el primer nucli medieval del Bruc. Es va formar a l’entorn del temple romànic edificat al segle XI i comprenia el Castell de Bruc. Can Camps o Cal Porquer és un mas situat a l’entorn de l’actual plaça. Es tracta d’un conjunt de diverses edificacions, la principal orientada al sud, que ocupa una de les façanes principals. Està composta per un cos principal que correspon a una primera edificació amb tipologia de masia amb planta pis i golfes. Té una porta adovellada amb brancals de pedra i a l’interior es conserva l’escala original amb graons de pedra.

Pont de la Parròquia

Col·locació de la primera pedra del pont

Col·locació de la primera pedra del pont

CAT ESP El Bruc de Baix i el Bruc de la Parròquia estan separats pel torrent de l’Illa. Aquest fet va suposar durant molts anys un mal de cap per als habitants de les dues zones. Els dies de pluja intensa era impossible creuar el torrent; en els enterraments era complicat el transport del difunt i durant l’hivern es complicava l’assistència a la missa per part dels habitants del Bruc del Mig i de Baix. Per als habitants del Bruc era urgent facilitar el trànsit de mercaderies i persones i connectar els municipis de Collbató, els Hostalets de Pierola i el Bruc. Gràcies a una subvenció per fer camins veïnals i ponts impulsada pel Ministeri de Foment, l’Ajuntament del Bruc hi va poder optar. La Mancomunitat de Catalunya va promoure la construcció d’un pont que va ser projectat per l’enginyer Eduardo Peña.L’obra fou impulsada per Josep Casas Chocomeli, quan era alcalde del Bruc. En el moment de la seva construcció era l’obra de fàbrica amb una llum més ampla que s’havia mai fet a Catalunya. Les obres es van dur a terme entre 1917 i 1924. Durant aquest període va haver-hi retards,  alguns d’ells provocats pel fred hivern o la rescissió del contracte al primer constructor. El pont consta de tres arcades, de 20 metres la central i de 6 metres les laterals, recolzades sobre pilars. Es va construir amb pedra i maó vist i per abaratir costos es va utilitzar material de la zona. Un fet curiós va ser el nom escollit per al pont. L’Ajuntament va sol·licitar a l’enginyer Eduardo Peña el nom President Prat de la Riba, però va ser rebutjat. El 1923 començava la dictadura de Primo de Rivera i el nom proposat es va considerar inadequat pel seu tarannà catalanista. Actualment, amb el centenari de la Mancomunitat de Catalunya, el Bruc ha pogut rebatejar el pont i anomenar-lo com els seus impulsors van voler. El Pont del Torrent de l’Illa o Pont de la Parròquia és una obra protegida com a bé cultural d’interès local.

Can Maçana

CAT ESP Ens trobem en un punt estratègic: Can Maçana. A Prop del castell de la Guàrdia i al peu de la carretera de Montserrat i Manresa. L’antiga masia que presideix aquest espai ens recorda que, en el remot passat, en aquest lloc hi havia un bon nombre de cases i fins i tot un hospital. Can Maçana  va ser  lloc de trobada i mercat dels habitants de totes les masies existents al voltant. El pas de “Can Maçana” connectava el Bruc amb Manresa i amb l’Abadia de Montserrat. Era  un lloc d’aturada per tal que els viatgers descansessin. Un  pas important  que sovint era vigilat per soldats. Per aquets motiu, no és d’estranyar que Can Maçana fos, en diverses èpoques, casa de pagès i també un punt de parada i fonda de les diligències. Can Maçana és un edifici fortificat que mante l’estructura d’un baluard de l’època de les guerres carlines. És un indret on al llarg de la història i a causa del seu interès estratègic, s’han desenvolupat diverses batalles, documentades directament al Coll de Can Maçana, els plans del Bruc o el Forn de Vidre.Fa cent anys el usos forestals i agraris de la zona eren molt importants i modelaven el paisatge que ara tenim a davant. La vinya i l’olivera, els cultius més tradicionals, es van mantenir fins als anys seixanta del segle passat, i avui el bosc ha substituït aquells cultius. Fins al 2004, l’espai estava molt malmès, especialment l’edifici de l’antiga masia Can Joan Maria, on actualment hi ha el punt d’informació turístic. Un conveni amb la Diputació de Barcelona, el Patronat de Montserrat, l’Ajuntament del Bruc i la fundació Catalunya – La Pedrera va permetre recuperar l’espai, crear una zona de lleure i l’aparcament actual. Els camins que travessen la zona han estat senyalitzats. En aquest lloc finalitza l’anomenat “Camí de les Batalles”, que vol recordar la ruta que des del Bruc van intentar agafar els napoleònics en el marc de la Guerra del Francès. És recomanable per la seva història i per la natura que envolta el caminant. A l’antiga era trobarem una placa que recorda els fets i la celebració del Bicentenari de les Batalles. La senyalització de l’espai, la promoció de rutes de senderisme, les actuacions de gestió forestal amb projectes com Life i la posada en valor del patrimoni històric i cultural del lloc han tornat la dignitat a aquest espai tan emblemàtic.

Share this Page: