ST MIQUEL

Història

Aquesta església es trobava dins el terme del castell de La Guàrdia, dins de la parròquia del Bruc al lloc de Vilaclara. Segurament va ser una capella sempre destinada al culte dels habitants del sector occidental del terme. Va dependre del monestir de Sant Cugat del Vallès, abans del 1068, per donació dels vescomtes de Barcelona, senyors del castell de la Guàrdia, documentat a partir de l’any 931. El monestir de Sant Cugat adquirí més drets en aquesta església l’any 1077, en què el vescomte Udalard donà al dit monestir el seu alou de Vilaclara, que havia estat d’Arnau Bonfill, difunt,  amb l’església de Sant Miquel. L’any 1083 es jurà el testament de Gombau Gombau, difunt, sobre l’altar de Sant Miquel. En un capbreu del 1117 en el qual es transcrivien els drets del monestir de Sant Cugat al terme del castell de la Guàrdia es fa constar la possessió de la torre de Vilaclara amb set masos de terra, la tasca i el servei. Al 1727 deixà d’utilitzar-se com a capella i al 1757 fou abandonada definitivament. S’hi venerava el copatró de la vila.

Descripció

La capella de Sant Miquel de Vilaclara és una construcció romànica que va quedar totalment inscrita dins del mas Guixà. Es pot destriar, però, el cos de l’església, construïda per un edifici d’una sola nau (que va ser dividida per una arcada gòtica, ara tapiada), que és capçada a llevant, per un absis semicircular cobert amb una volta d’un quart d’esfera, al centre del qual s’obre una finestra de doble esqueixada acabada amb un arc de mig punt emmarcat amb dovelles de pedra tosca. Al mur nord de la nau, es conserva una segona finestra, també oberta en doble esqueixada. A la capçalera s’hi conserva un fris compost per tres sèries de dobles arcuacions entre lesenes, originades a partir d’una peanya que circumda i fonamenta l’absis. La coberta de la nau està totalment esfondrada. La porta antiga, ara tapiada, era situada, com la moderna, al costat sud. Manté encara una arcada de mig punt adovellada i va ser tapiada per utilitzar la seva part inferior com a xupet d’un cup de vi. L’aparell dels murs de l’església, força irregular, és compost de blocs de pedra de mides diferents. L’edifici va tenir diferents remodelacions que van readaptar la primitiva funció religiosa de l’edifici als usos agrícoles. Probablement aquesta remodelació va realitzar-se al segle XVIII amb l’expansió de la vinya. Un exemple d’aquesta reconversió és la construcció a la base del presbiteri d’un gran cup folrat amb ceràmica.

Informació extreta del Mapa del Patrimoni Cultural El Bruc de Gemma Estrada i Planell, Josep-Vicenç Mestre i Casanova, Jordi Serra i Massansalvador i Xavier Rota i Boada.

Share this Page: